dimecres, 21 de desembre de 2016

Vocació martirial de la Lliberada

Vocació martirial de la Lliberada Jesús encara avui ens va repetint: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi». A l'hora de portar-les a la pràctica són segurament les paraules més difícils d'entendre de l'Evangeli. La Lliberada, però, ja des de petita les va entendre. Els testimonis van d'acord en afirmar que ja de nena estava mancada de salut. De camí cap a la fàbrica de Sant Joan les Fonts, quan havia de superar una petita pujada, sospirava sufocada: «Com podré pujar aquesta muntanya del Calvari?» Malgrat el sofriment físic que això li devia suposar, ella, segons la tradició recollida pel P. Butiñà, els dies de festa, quan li lleia, pujava acompanyada d'altres devotes joves al Montsacopa per a practicar-hi Via Crucis desitjosa de seguir Jesús en la seva passió i mort en la Creu. 

La Lliberada, abans de morir, agraida per les atencions rebudes, va regalar com a record a Geroni Gelabert unes llibretes manuscrites amb oracions del seu ús. Una d'elles que diu: És de Lliberada de Ferrarons, donzella. Any 1821, conté una 
Estació del Viacrucis al Montsacopa
Consagració a la creu de Jesucrist. Extreta del llibre francès L'ame sur le Calvaire (1771) del jesuïta Barthèlemy Baudrand. Aquesta consagració a la creu de Jesucrist és un veritable oferiment com a víctima pels pecats del món. Sens dubte que aquesta consagració que ella faria quan tenia 18 anys i que iria repetint sovint, l'ajuda a prendre consciència de la seva vocació martirial. Tota la seva vida serà una pujada al Calvari amb la creu de les seves malalties i altres sofriments al coll. És més, durant tretze anys, des de 1829 fins a la seva mort el 21 de juny de 1842, romandrà clavada en un clot de llit, que serà la seva creu ben amada. 

El Dr. Masmitjà, el seu últim director espiritual, testifica que més d'una vegada l'havia observat com passava nits senceres en oració amb els braços en creu en el llit, posició que li havia de ser extremadament violenta donada la malaltia que patia, que l'obligava a estar sempre del mateix costat. 

Fa esfereir la relació que dels seus sofriments corporals féu el Dr. Prat, el seu metge de capçalera. Però el que més admira és que l'animosa Lliberada no sols no es planyia, sinó que era el consol de les persones que l'anaven a visitar, i encara s'oferia a majors sofriments per al bé de l'Església, amenaçada de cisma, i per la pacificació del país, involucrat en una guerra fratricida. L'últim oferiment. el qual li fou acceptat, fou el de la seva pròpia vida per aquests mateixos fins. Ningú té un amor més gran que aquell que dóna la vida per l'estimat: Això és el que féu la Lliberada pels seus germans que aquest de donar la mateixa vida pels seus amics (Jo 15,13)

Font: Butlletí 5 - Març 1988
Llegir més...

El P. Francesc Butirlà, S. J. (1834-1899) primer biògraf de la Lliberada

P. Francesc Xavier Butiñà, S. J.
L'any 1878 es va publicar a Girona La devota artesana: Reseña de la vida de la Sierva de Dios Liberada Ferrarons y Vivés. El seu autor: el P. Francesc Butinà, de la Companyia de Jesús. Encara que no és més que, tal com diu el seu títol, una ressenya, però, de fet, fou la primera biografia impresa de la nostra Lliberada. No sabem si la iniciativa la tingué el mateix P. Butiñà o bé el Dr. Joaquim Masmitjà, que fou qui li proporcionà la documentació. El que sí es pot assegurar és que ambdós hi tingueren especial interès en la seva publicació: el Dr. Masmitjà perquè veia el perill que amb el temps (ja anaven morint els testimonis oculars) s'iria perdent el record de les virtuts de la Lliberada, i el P. Butiñà perquè cercava un model dels nostres dies per oferir a l'institut per ell fundat, les Siervas de San José, i per a tantes joves que ja en el seu temps es dedicaven als treballs de la indústria, per les que sentia una particular preocupació. 

El P. Francesc Xavier Butiñà va néixer a Banyoles el 16 d'abril de 1834, fill d'un petit industrial i de família singularment religiosa. Als 20 anys d'edat va ingressar a la Companyia de Jesús en temps tempestuosos i difícils, de manera que en la seva vida de jesuïta per tres vegades va conèixer l'exili. A Salamanca estudià ciències empíriques i matemàtiques i es va doctorar en filosofia. Va exercir de mestre i director de l'observatori de Cuba (1859-1863). De 1863 a 1867 estudià teologia i es doctorà. A León s'ordenà sacerdot. Fou després professor de teologia dogmàtica i Sagrada Escriptura a Salamanca (1871-1874). Molt sensible als problemes de la classe obrera, que s'anava allunyant de l'Església, fundà a Salamanca un institut, les Siervas de San José, amb l'objectiu de santificar-se amb l'oració i el treball (religioses obreres), les cases de les quals es dirien Tallers de Natzaret. Tot just iniciada aquesta obra, ha de marxar novament desterrat cap a França, d'on ja no retornarà a Salamanca, sinó a Girona. Amb els mateixos fins, obra una nova casa a Girona (primer a Calella) que amb el temps esdevindrà una nova congregació, les Filles de Sant Josep, que aprovarà el bisbe de Girona Tomàs Sivilla el 30 de juny de 1876. 

Hem donat tots aquests detalls de la vida del P. Butiñà perquè es comprengui bé que una de les finalitats de La devota artesana, era precisament perquè servís de model i exemplar a les seves Siervas i Filles de Sant Josep, ja el 1875 havia publicat un llibre en dos volums: La luz del menestral, on recull vides de sants i professions humils preses dels bol·landistes. Ara amb La devota artesana (1878) la vida de la Lliberada podrà donar un model dels nostres dies, en què, com diu ell, tantes joves es dediquen als treballs de la indústria. Oració i treball era el seu lema, que la Lliberada el condensava en aquell adagi: Els ulls a la feina i el cor a Déu

De la ressenya de la vida de la Lliberada encara en féu dues edicions més a Tarragona, on havia estat traslladat; el 1890, amb el títol de La devota artesana, incloent-hi juntament la vida de Santa Zita, criada, i 1895 amb el títol de Algunas flores del jardín obrero, etc. Encara el 1897 autoritzarà que es faci a Olot una última edició de La devota artesana que publicà, en forma de fulletó, «El Deber». El P. Butiñà morí a Tarragona el 18 de desembre de 1899. Les seves filles espirituals les Siervas i les Filles de Sant Josep estan fent els treballs preparatoris per introduir també la seva Causa de Beatificació.

Font: Butlletí número 5 - Març 1988
Llegir més...

dissabte, 10 de desembre de 2016

Postuladora General de l'Orde Carmelita

Giovanna Brizi, nascuda a Roma l'any 1967, és l'actual Postuladora General de l'Orde Carmelita​. Substitueix a l'anterior Postulador Giovanni Grosso que ho fou del 2007 al 2015.
Podeu saber-ne més mirant l'enllaç que us adjuntem:  http://ocarm.org/es/content/ocarm/postuladora-general

Llegir més...

dilluns, 21 de novembre de 2016

Notes Biogràfiques: 3 - UNA INFANTESA DIFÍCIL

Poques notícies tenim de la primera infància de la Lliberada, però suficients perquè puguem entrelluscar que ja de petita, Déu la preparava i la portava per camins singulars, alimentant-la aviat amb el pa dels forts, com són les privacions i el sofriment. 

Maria Torner, Joan Saus i altres testimonis, veïns del carrer de Sant Bernat, que l'havien conegut des que tenia tres o quatre anys, coincideixen en afirmar que ja des de petiteta gaudia de molt bona reputació, que va tenir sempre un comportament molt exemplar, i estava dotada de molt bones qualitats. El pvre. Lluís Vila, que amb el temps seria un dels seus directors espirituals, en la seva declaració deixà constància que «segons notícies obtingudes de persones fidedignes i és fama comú, la Lliberada ja des dels seus més tendres anys va observar sempre una conducta del tot conforme amb les màximes de l'Evangeli». 
Lliberada Ferrarons

En concret, sabem que el 6 de juny de 1806, quan tenia tres anys escassos, va rebre el sagrament de la Confirmació de mans del bisbe de Girona Dr. Juan Agapito Ramirez de Arellano. La rebé conjuntament amb la seva germana Felisa, dos anys més petita que ella. 

Gerònima Roure d'Escubós, poc abans de morir (1844) va declarar, davant de dos testimonis. que havia conegut a la Lliberada de petita, quan portava el menjar al seu pare, que treballava precisament en la fàbrica dels pares de la Gerònima, i deia d'ella que "era molt silenciosa". Veiem, doncs, que la Lliberada ja de petita (tindria 5 ó 6 anys) ja era una nena assenyada, recollida i diligent. 

Aviat, però, deixaria de fer aquest servei, que li devia ser molt agradós, ja que Joan Ferrarons, el pare, emmalaltí greument i hagué de deixar la fàbrica per enllitar-se durant una colla d'anys, fins que en 1816 va morir, deixant la família sumida en la indigència. Amb la malaltia del pare no hi ha dubte que la vida de la Lliberada va canviar, així com la situació de tota la família. 

Un dels testimonis, Joan Soler i Bergés, fabricant i veí del carrer de Sant Bernat, ens diu que per causa de la malaltia de Joan Ferrarons, que va patir per molts anys, la família (que vivia del seu jornal) va quedar reduïda a "l'estat de mendicitat". Suposem que basant-se en aquest testimoni i en el malentès que Lliberada era la primogènita, el Pare Butiñà, primer biògraf de la Serventa de Déu, diu que a ella va tocar d'anar a demanar caritat de porta en porta, i al P. Butiñà han seguit els altres biògrafs, acolorint, desmesuradament sens dubte, aquesta circumstància. No queda clar, ni és segur, que la Lliberada de petita hagués anat a captar, així tal com sona. Encara que no es pot descartar, i bonament es pot suposar que, més d'una vegada, hagués anat, enviada per la seva mare, a recollir alguna almoina que els parents, amics o veïns, els haguessin ofert, ja que aquella família era molt ben vista i estimada. 

Una cosa sí que fan notar els testimonis, i és que, a pesar de la malaltia i la situació humanament desesperada de la família Ferrarons, mai ningú d'ells donaren motiu de queixa, sinó que tot ho suportaven amb paciència cristiana, conformats amb la voluntat de Déu. 

I una altra cosa també sabem del cert i és que la nostra Lliberada, tan aviat com li permeté la seva curta edat (tindria uns set anys) es posà a treballar a una fàbrica de teixits (com veurem) sens dubte que per a poder alleujar quelcom aquella precària situació de la família.

Font: Butlletí número 4 - Novembre de 1987
Llegir més...