Un dels testimonis, Jaume Cunill, afirma que la Lliberada començà a treballar a la fàbrica als 7 o 8 anys. Aquesta fàbrica dels socis Antoni Roure, Esteve Fontenberta i Pere Batlló estava situada al terme de Sant Joan les Fonts «a una hora de camí», segons els testimonis; però la tradició la identifica a l'anomenat avui Molí d'en Compte, vora el Fluvià, el qual, certament, no està a tanta distància. El que n'és cert, que ella hi treballà fins a l'any 1820, uns 9 o 10 anys seguits. Cada matí, doncs, estiu i hivern, sola o acompanyada, ella feia camí cap a la fàbrica. Recordem que estem des de 1808 en plena guerra de la Independència i que des del 9 d'abril de 1812 fins al 14 de març de 1814 Olot fou ocupat d'una manera estable pels francesos.
Durant aquests anys ella va veure morir el seu germà Joan, tres anys més gran que ella, el maig de 1813; el seu pare, després de llarga i dolorosa malaltia, el 15 de juliol de 1816; i encara el més petit dels germans, Libori, nascut el 1812 i mort el 1820.
 |
| "El molí d'en Compte" on, segons tradició, va treballar la Lliberada |
En aquell temps era cosa normal que els nens i nenes fossin admesos als treballs de fàbrica. Per altra part, a Olot no hi havia escoles per a les nenes, fora de l'ensenyament de cosir, brodar i fer puntes. La Lliberada, tot i estar mancada de salut, aviat es posà a treballar per pal.liar una mica les greus necessitats familiars. Que ella ja de petita no tenia salut, ho testifiquen els seus companys i companyes de treball. Només de pujar una escala o una petita pujada del camí ja li produïa sufocació i menjava poc i sense gana, malgrat que tenia bon aspecte i era de bona complexió. Per contra, tots afirmen que era molt pacient i soferta.
Amb tot, la Lliberada era una treballadora exemplar. A la fàbrica ella era bobinadora, i no és d'estranyar que aviat, per la seva bona conducta, se la féu majordoma o directora d'un grup de treballadores a les quals vigilava perquè fossin diligents en el treball i guardessin silenci; reprenia els fets i paraules dignes de repressió i les exhortava a què no fessin front als amos. Malgrat la blavor del seu geni, diu una testimoni, la seva presència feia que es guardés silenci.
La Lliberada, a més, exercia un veritable apostolat entre les seves companyes de treball. Les ensenyava a resar, les exhortava a les pràctiques de pietat, s'oferia a guardar torn en el confessionari per facilitar la recepció d'aquest sagrament, els ensenyava la doctrina cristiana. És interessant la declaració de Miquel Bartrina, el qual fa notar la paciència que ella tenia per ensenyar-li la doctrina, que li costava molt d'aprendre per la seva condició de tartamut; i com ella el defensava dels altres, quan per aquest mateix defecte es burlaven d'ell. Ella repetia a les seves companyes: Noies, els ulls a la feina i el cor a Déu.
Anys després, també acompanyaren a la fàbrica les seves dues germanes més petites Felisa i Agnès, les quals la imitaven en la seva bona conducta. Quan anava de camí cap a la fàbrica amb elles i altres companyes, les convidava a resar el rosari a dos cors; rosari que en deien de la bona mort, perquè, després de cada dona, unes deien: Déu nos do una bona mort, i les altres responien: Déu nos do una bona vida. Al retorn, però, com que alguns joves les acompanyaven, ella discretament s'avançava i anava sola.