dilluns, 21 d’agost de 2017

VI. LLIBERADA, en la fàbrica de Domingo Jou (1820-1823)

Notes Biogràfiques.


La malaltia que, ja de petita, minava la salut de la Lliberada, a la fi la impedirà el llarg desplaçament diari a Sant Joan les Fonts, però trobarà nou treball a la fàbrica de Domingo Jou, situada al carrer del Pont de Santa Magdalena, on hi treballà durant els anys 1820 a 1823. Coincideixen aquests anys precisament amb el període constitucional; any de guerra oberta entre els absolutistes i els lliberals, que ara tenien el poder, i que afectà moltíssim a la població d'Olot, dividint-la en dos bàndols fortament oposats i irreconciliables. Per un dels decrets sectaris del govern, els carmelites hagueren de clausurar el convent durant dos anys (1821-1823).

Per aquest temps la Lliberada ingressà en altres associacions piadoses, com en la Congregació de Ntra. Sra. dels Dolors, on professà el 6 de gener de 1821 i en la Confraria del Roser, on consta el seu nom en la llista d'ingressades també el 1821. D'aquesta confraria n'era Paborde o Prior el Rev. Pere Rovira, beneficiat de la parroquial de Sant Esteve, a qui ella prengué com a director espiritual.

Lliberada Ferrarons
Dibuix de Julio Batallé
Sobre la malaltia de la Serventa de Déu ja, per aquest temps, en tenim un testimoni qualificat, el Dr. Rafel Prat, el qual, començà a tractar-la cap al 1822, i afirma que ja aleshores tenia opressió a la boca superior de l'estómac, palpitacions, desgana, era procliu al vòmit, sentia dolor obtús a la part del fetge, on se li trobava un tumor dur, cansament al més petit esforç, coses que, ja de tant en tant, l'obligaven a fer alguns dies de llit.

No obstant això, la Lliberada seguia encara treballant en la fàbrica del senyor Jou amb tota dedicació i segons li permetien les forces. El mateix amo de la fàbrica és un bon testimoni de la seva bona conducta i també ens confirma que ja aleshores ella estava malalta. Sabina Beltran, companya de treball, abans a Sant Joan i ara, testimonia: «No solament continuà en el seu bon comportament, sinó que encara va augmentar en virtut, i advertia a les companyes de les funcions i festes que es feien
en les esglésies, en totes les quals es coneix que ella hi anava».

És també interessant el testimoni d'una altra companya, Gertrudis Soler: «Treballava una mica separada de les altres dones i donava molts bons exemples de paciència i moderació, no reaccionant airada per les paraules mortificants que proferien contra ella altres persones de diferents opinions i partits, ans amonestant als altres a sofrir-se mútuament, i, a tal fi, referia exemples de Sants que perdonaven les injúries i oraven pels que els perseguien, resignant-se a la voluntat de Déu. En tot respirava paciència, mansuetud i caritat i corregia als qui proferien males paraules». Possiblement sigui d'aquest temps l'anècdota que va recollir Joan Calvó i Morató, que anant ella pel carrer, en certa ocasió, li varen tirar un cop de pedra a l'esquena, i ella ni tan sols va girar el cap enrere per saber que li havia tirat.

Poc més de tres anys pogué seguir el ritme de treball d'aquella fàbrica, i amb el sofriment que es pot suposar i que confirmen els testimonis. A la fi, per causa de la malaltia, que anava fent el seu curs, ella hagué de plegar.

Font: Butlletí núm. 6